Puc contar no una, sinó mil i una aventures d'en Nodo, peró us convit d'aquí o del facebook, a que m'ajudeu a treure cada una, bona o dolenta, de les històries, aventures, obres, xerrades, etc. que conegueu. Del meu pare, tot i que pareixia que no em duia bé amb ell per diversos fets, com la meva feina, relacions familiars o per l'obra de remodelació de ca na Maria Vela, tot el contrari, m'enfadava i molt amb ell en el moment, peró com ell, reflexionava i desprès entenia el perquè i sabia que si a ell li preocupava era per algun motiu i això va ser el que ho va fer emmalaltir, tant i tant de pensar i de tant i tant de passar pena.
Avui ja no està amb nosaltres, ha passat a millor vida, com es diu, però si he de ser sincer no va tenir mai el que se diu mala vida, o almenys, tot el temps que jo el vaig conèixer. Hem passat temps difícils com a totes les famílies, peró jo sempre el record com aquella persona divertida i alegre que a tothom volia fer somriure. Picapedrer ell com el seu pare, padrins i germans, moltes són les obres a les quals va participar, al costat dels nomenats, i amb els seus ajudants, com Miquel Sànchez, que quan va venir a donar les seves condolences, em va dir: " a mi, em va fer un home de profit", i cert que era, perquè Miquel es va convertir en un gran home de negocis i un gran constructor. De les seves obres grans no n'hi ha gaire, però de petites i bones moltes, com la torre de vigia dels temps àrabs, coneguda com can Miquel de "ses ràdios", a on podríem veure unes voltes fetes amb marès que amb ajuda dels seus germans (Tomeu i Salvador) varen dur a terme la seva remodelació ja fa molts anys, o com la culminació de l'Esglèsia de Sant Bartomeu que ja fa més de cent anys la van començar els seus avis. Conegutda per tots és la seva afició a l'escultura en Pedra de Santanyí i qui no té una de les seves peces, grans o petites, però fetes sempre amb bon gust i art, malgrat les seves imperfeccions pel fet de tenir pressa per acabar-les i que, al cap i la fi, es convertiren amb el seu tret d'identitat. Ni que dir-vos de les seves altres aficions com la lectura, la pintura i escoltar música clàssica. De fet, va fer proves amb la pintura i l'escriptura, amb la música o l'òpera, gràcies a Déu, no.
De les aventures al bar Ca na Maria Vela (ara Asador es Teatre), que contar-vos que no sapigueu molts de vosaltres. Era es primer "Public Relations" que hi va haver en el poble, guanyat a pols aquest títol, que el va polir molt quan, de jove, feia visites (AMB BICICLETA) a cala Figuera -i a les fosques-, per aprendre llengües nòrdiques. Aquests i d'altres coneixements foren utilitzats pel Miquel Nodo per fer del Ca na Maria Vela un centre de tot tipus d'activitats lúdiques, gastronòmiques, polítiques i fins tot, "tragi-còmiques". Record veure'l xerrant amb polítics alemanys, pintors italians, gays de referencia (Juanito López), bohemis suïssos, cantants de la península o inventors, que passaven unes jornades d'estiu a la petita pensió que hi teníem, o a dinar dels suculents "escaldums" de na Mariquita, la seva dona i la meva mare. Conegudes són pels més veterans o de la meva quinta, les festes que muntaven el suïssos amb musica i cervesa, que sortia dels orgues d'en Viki o de la trompeta i guitarra d'en Juanito Banana que feim que ses Salines fos un part important dins les primeres des-estacionalitzacións del turisme, i mai reconegudes pels polítics nadius. Es feren mitings, ja que xerram de polítics, amb molta de polèmica, com era habitual. Crits i pitades, insults, rialles i aplaudiments; i jo, que ho veia de damunt el galliner, aprop de les maquines de fer cinema. També se feien documentals sobre la ramaderia i els seus problemes, que en feien d'oi quan veia el que hi havia dins les viseres dels animals. totes aquestes activitats es feien casi sense pagar res al meu pare, o a vegades, mal pagades i protestant pel preu.
La història més maca, si cal, sens dubte és la del seu mal nom, en "Nodo". Tot ve d'un dia de sant Antoni, que per si no ho sabeu a ses Salines se viu amb molta de festa, no tant darrerament, i a en Miquel Xurí, jove ell i amb ganes de fer-ne alguna, no se li va ocórrer altre que enganxar el carro llarg al mul, posar una tela amb una cosa que pareixia una càmera de filmar i les lletres del: NO-DO, NOticiario DOminical del Generalísimo. Au, idò !!, ja tenim la festa de ses beneïdes per la tele, no, si no n'hi havia, idò per el cinema de ca na Maria Vela. Dóns així va néixer la llegenda d'en Miquel Nodo.-
Desprès de molt de temps de fer feina per ell de picapedrer, es va enrolar a l'ajuntament de "fer-ho-tot": zelador d'obres, cap de sa brigada, empaperador per a les festes, etc. etc., però sempre recordaré de quan arribaven les festes de sant Bartomeu i que el primer que feien era posar paperins al poble i sobre tot a la plaça major, quin goig. La pujada al campanar a tocar les campanes i tirar quatre coets, el muntatge dels escenaris de fusta per les activitats com boxeig, si boxeig, o altres com passes de models, i les torroneres, venien una o dues màxim, però les millors sens dubte i també els cotxets de "xoque", que ni vaig demanar de duros a la mare sense el consentiment den Nodo per malgastar-los amb les condemnades fitxes, tot per poder acompanyar a l'estimada platònica del moment estiuenc.
Per a l'ajuntament sempre va fer coses importants com a zelador d'obres o cap de brigada, exactament no sé que era, això que he nomenat abans el cataloga millor que mai, un "fer-ho-tot". Una sens dubte la que més record és la "illeta" que hi ha davant es bar de sa Punta, que fins que no me plegaren a mi i uns quants més no se feia res per llevar aquell punt negre del trànsit saliner, Bé, dons, en Nodo va idea, supòs que a coordinació amb altres entesos, la construcció de la "illeta", un tant estranya per molts, però resolutiva. Crec per ben cert no n'hi ha hagut més d' accidents com el meu, en el que vaig veure el rètol des "Corberó" al revés. Se que pensau que només dic les coses bones del meu pare, però també sé que es va enemistar amb molta de gent, però crec que era pel que abans he dit, i també ho feia amb mi, perquè pensava molt i molt amb les coses i li feien fer o dir arguments i fets que no aprovava, solia dir sempre la veritat i no fer massa grossa la dita i no poder estar sense dir la seva i sé que bons amics seus no xerraven amb ell per aquest motiu, però creieu-me, no ho feia de mala fe, podreu creure i pensar que desprès li sabia molt de greu haver perdut una amistat d'anys, fins i tot des de la infància.
Com diu Joan a la seva carta, li agradava anar sempre ben vestit per anar als esdeveniments socials i culturals de la localitat i sense complexos a l'hora de posar-se una corbata verda fluorescent o granada virolada, tant li era vanagloriar en Santiago Carrillo com no poder estar fins poder donar una besada a Ana Botella, la dona d'Aznar. Estar al "tanto" de tot el que succeïa en el poble i des del seu humil punt de vista, fer una reflexió per poder aportar alguna idea per a millorar el seu poble i ajudar a la seva gent. En el facebook he posat el tema del GRUMET DE SAL, d'una manera no impositiva, ni reivindicativa, sinó com el fet que veig que mereixia aquest reconeixement, que pels qui no saben que és, ve a ser el guardó per exelència de la vila de ses Salines i que es dona a les persones que d'una manera o d'altre, han significat o han fet coses pel seu poble. Es per això que crec que el mereix com molts d'altres personatges, sense nomenar, aquest guardó, peró que crec, que ja li toca, mal sigui el titul pòstum, com es en aquest cas. No vull per tant que recolzeu la meva proposta, simplement que llegigueu aquesta historia, feu les vostres reflexions i per favor, contestau-me, aporteu alguna història, digau el que no us agrada, tant se val, tot és bo si no fa mal i aquesta aventura sera el seu GRUMET DE SAL virtual.
Sé que me deix moltes coses, paraules, fets, dites, però no tanc la porta d'aquest escrit, si em record d'alguna cosa important, no ho dubteu, la escriu-re aquí o el seu lloc que tendrà per sempre dins aquest món virtual d'internet, tant el meu blog con en el grup que he creat dins el facebook.
Res Miquel, et trop a faltar molt, però sé que així com estaves és millor estar on ets ara, perquè la realitat és una, et van sobrar sis mesos de vida però que les visqueres fins el darrer alè. Mon Pare, NODO, Miquel "Xuri" FINS SEMPRE.
Enllaç al facebook
